Taller d’iniciació a l’escultura
Pintura
Pintura contemplativa
Ikebana (arranjament floral japonés)
Sumi-e
Dibujo
Treballs d'alumnes
Aquest taller d’iniciació a l’escultura que us proposo està pensat en una doble intensió: per un costat conèixer l’obra d’un escultor Alberto Giacometti (1901-1966) i recolzant-nos en la seva trajectòria, iniciar-nos en el volum.
Giacometti va ser un escultor, pintor,i dibuixant. Es va interessar, estudiar i copiar l’art Egipci, el Bizantí, el Romà, el medieval, el dels Etrucs, les Ciclades, l’escultura africana, i a més s’interessà pels pintors Giotto i Tintoretto entre molt altres.
La meva proposta es basa en escollir tres de les cultures en les que ell s’interessà: l’africana, les cíclades i l’etrusca, i fer una peça de cada una d’aquestes cultures.
El primer treball el farem amb argila, aquests és un material molt dúctil, es treballa amb molta facilitat, és agradable al tacte, permet equivocar-se i rectificar, és fàcil afegir i treure material i per la seva idiosincràsia és el més apropiat per començar a familiaritzar-nos amb el volum.
La segona peça l’abordarem amb un material que es diu Ytong, aquest és un material modern, que es presenta en forma d’un bloc, del que només es pot treure, tècnicament és com si es treballés un tros de fusta o de pedra, però molt més ràpid i molt més fàcil.
Michelangelo, l’escultor del Renaixement, definia el seu treball com escultor dient que ell treia tot el que li sobrava a un bloc de marbre per facilitar que la figura que hi havia a dins surtis a la llum. Nosaltres ens aproximarem a aquest pensament.
El tercer material que us proposo és el guix. En funció de la peca que escolliu, s’haurà de fer una estructura interna de ferro o fusta i després cobrir-ho tot amb gasses impregnades de guix.
Moltes de les peces que coneixem d’en Giacometti les va fer amb aquests material, després les va passar a bronze.
Aprendre a pintar és a l’abast de qualsevol persona, és una capacitat natural que podem aprendre a desenvolupar.
La nostra és una cultura d’imatges i pintar facilita que les nostres pròpies imatges vegin la llum; ja ho deia Paul Klee “El arte no reproduce lo visible: lo hace visible”
Bàsicament hi ha dues vies per apropar-se a la pintura: una interna i l’altra externa. Segons el tipus de persona que siguis, t’agradarà més l’una o l’altra però, de fet, les dues són bones per començar o per continuar...
La via interna et permetrà desenvolupar el propi món creatiu i, sobre aquesta base, jo t’aniré ajudant a aplicar-hi les diferents tècniques per tal d’aconseguir allò que busques.
Per altra banda, si t’agrada més pots establir diàlegs directes amb tècniques, amb mestres o amb idees –la vía externa– i, a partir d’un d’aquests plantejaments iniciarem un procés de descobriment, percepció i coneixement; endinsant-te així en el llenguatge pictòric”.
El fet que hagis escollit una de les dues vies, no exclou que puguis també fer apropaments a l’altra.
Copiar una icona, un quadre, una pintura és una manera d’apropar-se a la pintura, però també és una manera de fer, una meditació.
L’important de copiar una obra, una icona, no és la l’obra en sí, sinó el procés.
Escollir l’obra que volem copiar, és el primer pas, no val qualsevol obra o qualsevol pintor; cal que d’alguna manera admirem l’obra que volem copiar, o el pintor que volem conèixer, o la pregunta que hi darrera, perquè el que farem serà emprendre un diàleg, un diàleg no verbal, però diàleg finalment; en realitat ens haurem de concentrar en cada mil·límetre del quadre, en cada pinzellada, en cada color, en cada forma, fer-nos íntims amb la pintura.
Deixar que pinzellada rere pinzellada, vagi fen la seva feina en nosaltres, estar disponible, concentrat, humil, no hi ha res a comprendre, res a analitzar, només hi ha que copiar allò que tenim al davant.
Amb aquest exercici d’imitació hi ha molt a descobrir i cal pintar una icona per saber el què cada un de nosaltres estem preparats per saber.
El silenci que envolta aquesta activitat ens anirà xucla’n, en un espai i en un temps on tot desapareixerà, i així, la pregunta, el pintor o el quadre que estem copiant es faran present amb nosaltres, serem ells (o el quadre o la pregunta) i nosaltres al mateix temps, sense ser ells ni nosaltres.
Aquest copiar del que jo parlo té un quelcom de més, reorienta. Segueix a la pintura i descobreixo per tu mateix.
L’Ikebana és una forma d’arranjament floral provenen del Japó. És un arranjament molt difús se’n poden trobar a quasi bé totes les oficines, botigues i a les cases particulars; de fet, fer un ikebana és molt comú, quasi bé tothom en sap. A les cases japoneses hi ha un espai reservat exclusivament per l’ikebana i per la pintura, se’n diu tokonoma.
Al Japó hi ha més de 3000 escoles d’Ikebana, L’Ikebana forma part de les “belles arts” en el sentit occidental del terme.
Els japonesos importaren l’arranjament de la Xina al 900 desprès de J.C. aprox. i al llarg d’aquests segles h’han empeltat a la seva cultura i n’han fet la seva pròpia síntesis. De fet avui és més conegut l’arranjament japonès que el Xinés.
Hi ha diferent estils d’arranjament, els més populars són als Moribana i Nageire. L’estil Moribana utilitza els kenzan (unes punxes per aguantar les flors), el Nageire és un estil lliure.
L’amor per les plantes i les flors creix a mida que augmenta el nivell cultural de un país.
El que busquen els japonesos amb la pràctica de l’ikebana va molt més enllà de “saber” fer arranjament florals bonics els possibilita el contacte amb la natura, els permet de copsar la bellesa i la fugacitat de les flors, i per extensió de la vida, i la manipulació d’aquestes els refina la personalitat.
Sumi-e, és una paraula japonesa, sumi significa ”tinta-negra”, e, pintura. Aquesta és una tècnica que arriba al Japó procedent de la Xina juntament amb tot el llegat Budista. És un tipus de pintura a l’aiguada monocroma, s’assembla a l’aquarel·la.
És un tècnica molt fàcil de practicar i molt sintètica. Ensenya a mirar i a pintar representant només l’essencial. Es parteix de models establerts, un cop els models s’han assolit el que el pintor de sumi-e tradueix sobre el suport blanc del paper és l’expressió de la seva “visió”: visió subjectiva i per tant molt personal.
Els japonesos comparen la vida al sumi-e. Diuen quer la vida no és com una pintura a l’oli, que es pot retocar tant com es vulgui, fins que arribem a l’efecte desitjat. El sumi-e no es pot corregir, i així és la vida no es pot esborrar el que s’ha fet, el fet, fet està; per això la preparació, la atenció, tant física com espiritualment és important, en aquesta pràctica.
Podríem definir el dibuix com l’equivalent al pensar. De fet alguns dibuixos es fan per entendre i desenvolupar una idea, o sigui: son com las notes que prenem quan escrivim. Dibuixar és aprendre a veure deia Le Courbusier.
Hi ha altres tipus de dibuixos, dibuixos que surten de la imaginació i dibuixos que es basen en la realitat que tenim davant dels ulls. De qualsevol manera un dibuix es va construint poc a poc, línea a línea i ens obliga a detenir-nos a entrar en el seu temps, requereix de la nostra paciència, ens obliga a la calma.
Matisse relacionava el dibuix amb la pintura i deia: “Crec que l’estudi per mitjà
del dibuix és absolutament essencial. Si el dibuix neix de l’esperit i el color dels sentits, és necessari dibuixar per cultivar l’esperit i ser capaç de guiar el color per als camins de l’esperit”.
El dibuix també pot ser un espai d’experimentació, de llibertat i d’associació lliure d’idees. “Els meus dibuixos no són imatges, sinó una escriptura privada”
deia Franz Kafka.
